dijous, 17 de setembre de 2009

He viscut sensacions que desitjaria oblidar. Altres les guardaria en una caixeta dins el meu cor per a que mai sobrevolessin la capa i caiguessin en el no res.
He escoltat mil sorolls de tonalitats completament diferents i en contextos totalment contraposats, però també he pogut conèixer el silenci més profund i més honest, més sencill. Més humà.
He après a valorar el que tenim i a desitjar només ho imprescindible. He après a viure en armonia amb mi, amb tu i amb els meus. He après que res fa persones més que imatges que volem dibuixar com a subjectes del nostre propi (in)conscient.
He dit que sí moltes vegades, però també he valorat el no. L'he pronunciat. I he entès que una negació no vol dir negatiu sinó no afirmat.
He tingut la sensació de buidor dins del món; d'estar aturada i que la resta del món giri, aliè a tu i al teu voltant. Sentir-te tant, i tant poc.
He vist ulls plens de tristor per tenir massa, i ulls rebossant de felicitat tenint res. La simplicitat de les persones, experiències i vides, consisteix en la simplicitat que un mateix atribueixi als altres, als objectes i a la seva pròpia persona. És tant simple que esdevé complicat. Un paradigma filosòfic que tothom pot llegir, que no entendre ni fer.
He après a llegir entre línies, i també a escriure-hi.
He après, a fer-ho tot i no fer res. A no donar-te res i alhora donar-t'ho tot.




"Després d'embriagar-me
amb tot l'aire que puc.
Després de col·locar-me
amb dosis de crack

d'oxígen pur"

dilluns, 2 de febrer de 2009

Recordo quan vam comprar els bitllets. Quan vam esmorzar i parlar del que haviem de dur. Les trucades en anglès i els spanglish tan cutre-salsitchero.
Recordo quan vam pujar a l'avió. Les mirades entre nosaltres, els seients, les dormides i les babes de la Sandra (jaja!). Les orelles i sordeses de la Laura i meves. Els mimos de la Cris i en Berni, l'Eloi, l'espera de la Mireia que es va fer eterna, igual que les bromes repetitives de que ja arribava.
L'Starbucks i el noi guapo de dins al que la Laura i altres vam acosar verbalment (i en català, òbviament!).
La pluja inesperada, els cigarrets caríssims, el metro i el noi que volia lligar. Les bronques matrimonials i extra-matrimonials, les disculpes i els riures. La intriga del company d'habitació, les drogues i l'alcoholisme del mateix. La bellesa i vellesa, les bromes amb la bíblia i el possible dement que ens podriem trobar.
Les graaans caminates, visites i fotografies. LEls adéus i fins aviats cap a la Mireieta. Els cafès i xocolata d'espera. La salvació d'en Berni a no perdre l'avió. El gran spring final.

Vull tornar a marxar uns dies fora. Arggggggggg marxeeeeeem!!!!!!

divendres, 5 de desembre de 2008
















Tot passa, tot queda.

Records, somnis i il·lusions perdudes, però també renovades.
Dies fluixos i tristos, però també dies forts i feliços.
Tot ho positiu té ho negatiu.
Hem de saber trobar l'equilibri.

(cada cop tinc més clar que cada cop m'assemblo més a tu)

divendres, 21 de novembre de 2008

"Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il•lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...
Anar, ja, reduint, limitant els afanys,
ja les il•lusions en una cosa sola...
Adéu, adéu, adéu. No és que muiren les coses;
tampoc és que se'n vagen. És un, és un. És un..."

dimarts, 7 d’octubre de 2008

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.







Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les
Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

dimarts, 20 de maig de 2008

Les flors de casa, vermelles i d'olor suau,
perquè sempre donen vida a allò que l'ha perdut.

divendres, 9 de maig de 2008