dijous, 17 de setembre de 2009

He viscut sensacions que desitjaria oblidar. Altres les guardaria en una caixeta dins el meu cor per a que mai sobrevolessin la capa i caiguessin en el no res.
He escoltat mil sorolls de tonalitats completament diferents i en contextos totalment contraposats, però també he pogut conèixer el silenci més profund i més honest, més sencill. Més humà.
He après a valorar el que tenim i a desitjar només ho imprescindible. He après a viure en armonia amb mi, amb tu i amb els meus. He après que res fa persones més que imatges que volem dibuixar com a subjectes del nostre propi (in)conscient.
He dit que sí moltes vegades, però també he valorat el no. L'he pronunciat. I he entès que una negació no vol dir negatiu sinó no afirmat.
He tingut la sensació de buidor dins del món; d'estar aturada i que la resta del món giri, aliè a tu i al teu voltant. Sentir-te tant, i tant poc.
He vist ulls plens de tristor per tenir massa, i ulls rebossant de felicitat tenint res. La simplicitat de les persones, experiències i vides, consisteix en la simplicitat que un mateix atribueixi als altres, als objectes i a la seva pròpia persona. És tant simple que esdevé complicat. Un paradigma filosòfic que tothom pot llegir, que no entendre ni fer.
He après a llegir entre línies, i també a escriure-hi.
He après, a fer-ho tot i no fer res. A no donar-te res i alhora donar-t'ho tot.




"Després d'embriagar-me
amb tot l'aire que puc.
Després de col·locar-me
amb dosis de crack

d'oxígen pur"